Dins una cambra pròpia

A vegades, tot es fa una mica feixuc i m’agrada pensar que el temps bressola les petites i grans adversitats que ens agafen de la mà. És una encaixada una mica incòmoda, perquè s’enganxa i s’entrelliga amb els nostres dits i sembla que hagis de dissimular la desconfiança que genera. Ens agafen fort i només nosaltres les veiem caminant al nostre costat, ben a la vora. En una ciutat gran, molt gran, sorollosa i valenta, tots hi caminem amb elles agafades de la mà, però no les veiem, perquè només notem les nostres. No saludem les del veí, no les vetllem, no les abracem, perquè no es deixen veure, perquè queden camuflades, perquè no les veiem. I elles es fan grans i, valent-se de la seva impunitat per la falta de reconeixement, creixen fins a ocupar grans espais. S’assemblen als gratacels i, com que ja no hi caben dins l’habitació, han de treure els peus per la finestra. Suposo que és per això que a les nits s’escola tant de fred dins les cambres alienes.